Durant el regnat de Ferran II el Catòlic es produirà l’abandó del patró florí, sent substituït pel ducat, d’origen venecià. Aquest canvi durà aparellats nous dissenys d’influències renaixentistes i una fabricació molt més acurada pel que fa a la qualitat dels gravats i del procés d’encunyació. Així mateix, durant aquest regnat i el de l’emperador Carles, l’arribada de metall de les Índies tindrà un reflex també a la moneda valenciana. Apareixeran tant els múltiples com els divisors d’or i de plata.
A cavall entre els dos regnats, es van dur a terme unes excepcionals emissions de moneda durant la Guerra de les Germanies. A les ciutats de Dénia i Sogorb, ambdues en mans dels reialistes, davant la necessitat de pagar els reforços aportats per nobles castellans i l’absència de moneda, es van encunyar reals i dobles reals, els quals porten al revers les inicials de les ciutats on van ser emeses, una D per a Dénia i les lletres SO per a Sogorb, junt a una S, inicial del mestre de la seca i tresorer general Alfonso Sánchez.
Durant el regnat de Carles I, en 1544, apareixerà un nou valor i tipus de la moneda d’or, la corona, encunyant-se també dobles i quàdruples corones. Durant aquest llarg regnat, la qualitat artística i tècnica de les encunyacions anirà minvant a poc a poc, produint-se una dràstica baixada durant el regnat de Felip I de València, la qual serà ja una clara predecessora del que esdevindrà fins a la fi de la moneda valenciana. El disseny d’aquestes monedes presenta a l’anvers la creu de Jerusalem rodejada per quatre semicercles i al revers les armes de València en losange.
Durant els regnats següents trobarem l’aparició sistemàtica de la data d’encunyació a les monedes i la desaparició de les marques corresponents a mestres de seca i tresorers generals. Les encunyacions es duen a terme en grans quantitats, però el real, malgrat conservar el seu valor de díhuit diners, anirà minvant en el seu pes fins a perdre pràcticament més de la meitat de plata des de la seua creació. Pel que fa al billó, el diner, era una moneda menuda i poc vistosa, per a usos quotidians, que a poc a poc va anar perdent contingut de plata. L’encunyació d’or serà esporàdica i es podria qualificar quasi d’anecdòtica, encunyant-se escuts i mitjos escuts. L’art dels gravadors de la seca es converteix en un trist reflex del que va ser la moneda valenciana, amb retrats reials molt descuidats i senzills, sent també l’acabat de les peces molt deficient, amb cospells irregulars i mal encunyats. Durant el regnat de Carles II, en 1682, es produí a València el primer intent d’encunyació mecanitzada amb una premsa de molinet, que no va tindre continuïtat al no obtindre el resultat esperat.
A cavall entre els dos regnats, es van dur a terme unes excepcionals emissions de moneda durant la Guerra de les Germanies. A les ciutats de Dénia i Sogorb, ambdues en mans dels reialistes, davant la necessitat de pagar els reforços aportats per nobles castellans i l’absència de moneda, es van encunyar reals i dobles reals, els quals porten al revers les inicials de les ciutats on van ser emeses, una D per a Dénia i les lletres SO per a Sogorb, junt a una S, inicial del mestre de la seca i tresorer general Alfonso Sánchez.
Durant el regnat de Carles I, en 1544, apareixerà un nou valor i tipus de la moneda d’or, la corona, encunyant-se també dobles i quàdruples corones. Durant aquest llarg regnat, la qualitat artística i tècnica de les encunyacions anirà minvant a poc a poc, produint-se una dràstica baixada durant el regnat de Felip I de València, la qual serà ja una clara predecessora del que esdevindrà fins a la fi de la moneda valenciana. El disseny d’aquestes monedes presenta a l’anvers la creu de Jerusalem rodejada per quatre semicercles i al revers les armes de València en losange.
Durant els regnats següents trobarem l’aparició sistemàtica de la data d’encunyació a les monedes i la desaparició de les marques corresponents a mestres de seca i tresorers generals. Les encunyacions es duen a terme en grans quantitats, però el real, malgrat conservar el seu valor de díhuit diners, anirà minvant en el seu pes fins a perdre pràcticament més de la meitat de plata des de la seua creació. Pel que fa al billó, el diner, era una moneda menuda i poc vistosa, per a usos quotidians, que a poc a poc va anar perdent contingut de plata. L’encunyació d’or serà esporàdica i es podria qualificar quasi d’anecdòtica, encunyant-se escuts i mitjos escuts. L’art dels gravadors de la seca es converteix en un trist reflex del que va ser la moneda valenciana, amb retrats reials molt descuidats i senzills, sent també l’acabat de les peces molt deficient, amb cospells irregulars i mal encunyats. Durant el regnat de Carles II, en 1682, es produí a València el primer intent d’encunyació mecanitzada amb una premsa de molinet, que no va tindre continuïtat al no obtindre el resultat esperat.
