Amb el Decret de Nova Planta i la pèrdua dels Furs, els Borbons van imposar el sistema monetari castellà, amb el propòsit d'unificar la moneda en tot el Regne. Això va suposar un canvi important, ja que els valencians degueren abandonar el seu tradicional sistema de moneda de compte (lliura, sou, diner) i assimilar un sistema castellà que era completament diferent
La seca de València va perdre d'aquesta manera el seu estatus jurídic i part de la seua funció, ja que d'ara endavant només encunyarà ocasionalment al servei de l'estat central. Al començament del regnat de Felip V es van encunyar monedes d'or i de plata amb pes, llei, valor i tipus castellans. Les de billó, els originals sisons i tresetes, van tractar de facilitar el canvi de sistema, però poc després ja es van encunyar els maravedís castellans. La marca de taller de la seca de València va ser, primer una xicoteta V i després una ratapinyada. Durant el regnat de Ferran VII i per necessitats generades durant la guerra d'Independència, la seca de València va encunyar peces de plata de 8, 4 i 2 reals. També en situació d'emergència, en 1823, València va encunyar les seues últimes monedes, quan la ciutat va ser assetjada per les tropes franceses del Duc d’Angulema.
Durant la Guerra Civil es van fabricar les últimes monedes en territori valencià. La inestabilitat política va provocar l'escassetat de moneda metàl·lica, al que es va unir l'ordre del govern republicà per a retirar la moneda de plata i substituir-la per bitllets, la qual cosa va dificultar especialment el desenvolupament de les transaccions quotidianes. Davant aquesta situació la majoria d'ajuntaments valencians van emetre bitllets de baix valor (1 pesseta, 50, 25, 10 i 5 cèntims) garantits mitjançant el depòsit en bitllets del Banc d'Espanya de la quantitat emesa. D'altra banda, el pelegrinatge de la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre, durant els anys de la guerra, la va conduir a fabricar bitllets de 50 cts i d'1 i 2 pessetes a València, i monedes de llautó d'1 pesseta a Castelló.
