Després de la conquesta cristiana de València per Jaume I, un dels primers actes que va dur a terme l’any 1247 va ser la creació d’una moneda pròpia per al nou Regne de València.
Aquestes primeres emissions es feren només en billó (un aliatge de coure i plata), amb valors d’un ral de València (conegut popularment com diner i d’un gram de pes aproximat) i òbols o mitjos rals. No serà fins al regnat de Pere II de València quan apareix la Seca de València com a tal, i cap al 1369 comencen les encunyacions d’or de florins (moneda comuna a tota la Corona d’Aragó), la qual continuarà encunyant-se a València pràcticament sense interrupció fins a finals del segle XV, sent un instrument eficaç de capitalització de riquesa i de comerç que va permetre obrir l’economia valenciana als fluxos del gran comerç internacional.
No serà fins a les acaballes del segle XIV quan la ciutat comence a encunyar plata. La nova moneda tindrà un valor de compte de díhuit diners (un sou i mig), pel que serà coneguda popularment com a dihuitè. Aquesta moneda de plata, junt al diner, es mantindrà invariable, en quant als seus tipus, fins a la desaparició del Regne de València, en perdre els seus furs pel Decret de Nova Planta de Felip V.
Durant el regnat d’Alfons el Magnànim es durà a terme l’encunyació d’una nova espècie de moneda d’or, pròpia del Regne, el ral d’or de València, que va ser conegut popularment com a timbre per dur al seu anvers les armes reials. Aquesta moneda es va establir en 1426 com una estratègia per equilibrar el valor de canvi amb la moneda de plata, que estava ocasionant la sortida massiva de moneda d’or valenciana, ja que en les seques estrangeres es pagava millor el marc d’or. Sembla que no va tindre molta acceptació probablement degut al seu minusvalorament enfront del, l’internacionalment més reconegut, florí.
Aquestes monedes, que no porten l’any de fabricació a les llegendes, podem datar-les primerament perquè porten el nom del rei durant el regnat del qual foren emeses. Però també podem filar més prim, ja que en algunes d’elles apareixen gravades les marques heràldiques corresponents als tresorers generals i mestres de seca
Aquestes primeres emissions es feren només en billó (un aliatge de coure i plata), amb valors d’un ral de València (conegut popularment com diner i d’un gram de pes aproximat) i òbols o mitjos rals. No serà fins al regnat de Pere II de València quan apareix la Seca de València com a tal, i cap al 1369 comencen les encunyacions d’or de florins (moneda comuna a tota la Corona d’Aragó), la qual continuarà encunyant-se a València pràcticament sense interrupció fins a finals del segle XV, sent un instrument eficaç de capitalització de riquesa i de comerç que va permetre obrir l’economia valenciana als fluxos del gran comerç internacional.
No serà fins a les acaballes del segle XIV quan la ciutat comence a encunyar plata. La nova moneda tindrà un valor de compte de díhuit diners (un sou i mig), pel que serà coneguda popularment com a dihuitè. Aquesta moneda de plata, junt al diner, es mantindrà invariable, en quant als seus tipus, fins a la desaparició del Regne de València, en perdre els seus furs pel Decret de Nova Planta de Felip V.
Durant el regnat d’Alfons el Magnànim es durà a terme l’encunyació d’una nova espècie de moneda d’or, pròpia del Regne, el ral d’or de València, que va ser conegut popularment com a timbre per dur al seu anvers les armes reials. Aquesta moneda es va establir en 1426 com una estratègia per equilibrar el valor de canvi amb la moneda de plata, que estava ocasionant la sortida massiva de moneda d’or valenciana, ja que en les seques estrangeres es pagava millor el marc d’or. Sembla que no va tindre molta acceptació probablement degut al seu minusvalorament enfront del, l’internacionalment més reconegut, florí.
Aquestes monedes, que no porten l’any de fabricació a les llegendes, podem datar-les primerament perquè porten el nom del rei durant el regnat del qual foren emeses. Però també podem filar més prim, ja que en algunes d’elles apareixen gravades les marques heràldiques corresponents als tresorers generals i mestres de seca
